Cabalguen, cabalguen cap a tu, amb llaços per lligar el teu destí... cabalguen, cablaguen cap tu, per mostrar-te un camí... cablaguen, cabalguen cap a tu, no els veus, no els pots aturar... Cabalguen, cabalguen per dur-te a valhalla, per dur-te a un nou mon... Cabalguen, cabalguen cap a nosaltres, serà millor o pitjor? L'unic sabi que pot respondreu és el temps... Cabalguen, cabalguen cap a nosaltres, on estas, ja no et veig... Cablaguen, cabalguen cap a nosaltres, ja estan asi, ja els veig...
Cabalguen, cabalguen de nou, a per vosaltres, no els voreu, no els coneixereu, però seran els vostres amics, germans, pares fills... No els voreu, no els coneixereu però sereu vosaltres...
Cabalguen, cabalguen...
Es pensem que el mur els atura... però res és etern
miércoles, 11 de febrero de 2009
jueves, 11 de diciembre de 2008
Prohibit Capitol 1
El roce de la americana em feïa sentir més segur... més confiat... Habia treballat molt per conseguir-la... Però ja era meva... El porter és va apartar, i em vaig endinsar... Com un bussejador rapidament vaig acostumbrar el meu cos al fluït que aquella nit omplia el local... Fum... Converses... Mirades... Somriures... Un espectacle autodestructiu decorat amb una lleugera intoxicació etilica, i la promesa d'evitar una nit més sol al enorme llit de m'ha casa...
Observava la luxuriosa mirada dels caballers, apuntant a belles dames, disparant comentaris complaents... Però amb poca punteria... Sols buscaven una cosa: Un troç de carn del que presumir amb els amics... Idiotes que és pensen que les dones també ho són... Tots em passat per eixa fase... però sols alguns canviem. Els que no canvien, tornen a casa sense el seu objectiu i la cartera vuida.
Que busque jo? No tan el sexe, com l'emoció de la conquesta mutua... No tan el sexe, com el calor d'una persona al meu costat... No tan el sexe com el disfrutar d'una agradable companyia... Si, busque sexe, però és el menys important, una mera ferramenta per permetre que la meva ànima acaricie un altra, i deixe de plorar per sentir-se sola a l'univers...
La veritat és que m'entristeix veure els homens que sols busquen l'acte físic... És curt, brut, i quan s'acaba et se'ns més vuït que quan comences... El que jo busque, no és curt, ja que quan dos cors es toquen, cada caricia, petó, somriure, xiuxiueig... és etern... El que jo busque, no és brut, ja que quan dos cors es toquen, el vincle ve lligat per la confiança, discreció i respete mutu... El que jo busque, no és vuït, ja que quan dos cors es toquen, S'omplin l'un al altre, i el millor comença quan l'acte físic s'acaba... El millor comença quan el teu llit és troba envaït per una persona que encara no coneix... o si... una persona que estimes, en major o menor grau... Una persona que t'he l'habilitat de fer que el llit soporte menys pressió que quan sols estas tu, ja que les ànimes dels dos s'anyunyen ballant, enlleugerint els cossos físics, dos cossos t'han fusionats, que ja no saps on comença un i acaba l'altre... on plaer ja no és describible... El plaer és un mer insult, reservat per als actes exclusivament físics...
El que jo busque és una companyera, una amiga, una amant... El que jo busque és un romanç... Algú amb qui compartir, un dia més a aquest mon... o uns dies... Algú amb qui compartir un munt de experiencies noves, converses, aventures... Algú com ella...
[...]
Diu que té 22 anys, però l'alcohol manipula la seva conversa, arrugant-la com a un paper, fins que aquest ja no és comprensible... Afortunadament el llenguatge no és l'unica forma de expresar-se per aquells que saben veure més enllà... La seva "sutil" forma de somriure em xiuxiuetja a l'orella que és una xica, amb una autostima tan baixa, que busca desesperadament que se la eleven... No és el que vull... Uhí no... Ja no... Em despedix d'ella caballerosament, i continue endinsant-me cap endins, cada cop és més oscur... La pressió augmenta... No la trobe...
[...]
Observava la luxuriosa mirada dels caballers, apuntant a belles dames, disparant comentaris complaents... Però amb poca punteria... Sols buscaven una cosa: Un troç de carn del que presumir amb els amics... Idiotes que és pensen que les dones també ho són... Tots em passat per eixa fase... però sols alguns canviem. Els que no canvien, tornen a casa sense el seu objectiu i la cartera vuida.
Que busque jo? No tan el sexe, com l'emoció de la conquesta mutua... No tan el sexe, com el calor d'una persona al meu costat... No tan el sexe com el disfrutar d'una agradable companyia... Si, busque sexe, però és el menys important, una mera ferramenta per permetre que la meva ànima acaricie un altra, i deixe de plorar per sentir-se sola a l'univers...
La veritat és que m'entristeix veure els homens que sols busquen l'acte físic... És curt, brut, i quan s'acaba et se'ns més vuït que quan comences... El que jo busque, no és curt, ja que quan dos cors es toquen, cada caricia, petó, somriure, xiuxiueig... és etern... El que jo busque, no és brut, ja que quan dos cors es toquen, el vincle ve lligat per la confiança, discreció i respete mutu... El que jo busque, no és vuït, ja que quan dos cors es toquen, S'omplin l'un al altre, i el millor comença quan l'acte físic s'acaba... El millor comença quan el teu llit és troba envaït per una persona que encara no coneix... o si... una persona que estimes, en major o menor grau... Una persona que t'he l'habilitat de fer que el llit soporte menys pressió que quan sols estas tu, ja que les ànimes dels dos s'anyunyen ballant, enlleugerint els cossos físics, dos cossos t'han fusionats, que ja no saps on comença un i acaba l'altre... on plaer ja no és describible... El plaer és un mer insult, reservat per als actes exclusivament físics...
El que jo busque és una companyera, una amiga, una amant... El que jo busque és un romanç... Algú amb qui compartir, un dia més a aquest mon... o uns dies... Algú amb qui compartir un munt de experiencies noves, converses, aventures... Algú com ella...
[...]
Diu que té 22 anys, però l'alcohol manipula la seva conversa, arrugant-la com a un paper, fins que aquest ja no és comprensible... Afortunadament el llenguatge no és l'unica forma de expresar-se per aquells que saben veure més enllà... La seva "sutil" forma de somriure em xiuxiuetja a l'orella que és una xica, amb una autostima tan baixa, que busca desesperadament que se la eleven... No és el que vull... Uhí no... Ja no... Em despedix d'ella caballerosament, i continue endinsant-me cap endins, cada cop és més oscur... La pressió augmenta... No la trobe...
[...]
miércoles, 3 de diciembre de 2008
Roig Capitol 1
La polç radiocativa cremava els meus ulls... Odiava el torn per la ciutat cementeri del nord... Parets roïdes, edificis derruïts, vehicles sense forma... Cadavers... Òxid més radioactivitat... Planeta Roig. Tenia 20 anys, la mitat de la meva esperança de vida a pessar dels avanços tecnològics... Maleïts ancestres!
[...]
Una pluma és va separar del seu antic cos, putrefacte i descompost, planejant per sobre d'antics edificis d'una societat autodestructiva i decadent. Recorts d'un passat de benestar. Va seguir planetjant durant setmanes, oxidant-se per la corrisiva i radioactiva atmosferà fins Adquirir un color rojenc... Un color sang. Finalment és va aposentar breument en la conca del ull d'un crani al llit d'un antic hospital, la habitació del qual és trobava mig derruïda, fins que de nou va emprendre el vol, passant per davant d'un ull... Viu! Un ull la cornea del qual estava cremada per la radioactivitat i l'òxid... Un ull jove, angustiat, que denotava desesperació i ràbia reprimida... Un ull amb una llarga història per contar...
[...]
De nou em trobava davant d'un d'ells... un dels ancestres decadents. A pesar de ser un munt d'ossos a sobre d'un llit l'odiava. l'odiava a mort. El vaig observar be. Es trobavem a el que antany seria una habitació d'un hospital, derruït ja pel pas del temps i la violència de la Gran Guerra... La Gran Guerra... Massa jove per haver-la viscut... Massa major per pagar les conseqüències. Conseqüències... A cas no pensaven amb elles?... Maleïts ancestres!
Al centre de la habitació és trobava un llit, o el que antigament seria un llit, amb un pal de ferro al costat d'un color rojenc propi del metal oxidat, i unes caixes de plastic i cristall al voltant d'aquest... Tecnologia prehistòrica... A sobre del llit és trobava, ell o ella, és a dir, els ossos d'ell o d'ella, tan desgastats que era qüasi imposible diferenciar el genere... El causant de tot açó... Quan es provoca un infern de tals magnituts no hi han inocents... Soles culpables... Jo ja ho he perdut tot... L'he perdut a ella...
[...]
Vigilància a canvi de menjar... No es mal tracte... Però és aburrit... Se'm cansen els tentacles al meu torn. Un pardal así, un Grimn allà i els meus amics en el centre de la ciutat. No sembla que en hi hasca ningú a la zona, però no és la primera vegada que em sorprenen. Errar és humà, no? Encara que crec que ja no se'ns pot aplicar a la nostra espècie (jajajaja)... Vam pactar amb el dimoni, tot per sobreviure... Maleïda ingenieria genètica... Ara no s'atrevim a ixir a la superfície per sentir-nos indefens, apessar de ser els millors preparats per a la radiació. L'imperium, ens vols morts... i als SR (Sense Regne), els agrada la nostra carn... Soles els corbs rojos ens deixen viure tranquils, i per això són els nostres aliats. Ara vigile a 5 d'ells per la ciutat cementeri nort. Ens denominen Polps, per la semblança amb un prehistòric animal aqüatic. Vivim a les càmares que els Corbs Rojos, van utilitzar durant els primers anys postGran Guerra, per sobreviure fins que la radiació és disolgues un poc, i la pols s'assentara, permitint que el sol entrés de nou al planeta, i retornés la primavera, al hivern nuclear... Una primavera que maï em vist... Ja que vam passar directament al estiu... i del estiu tornem al hivern. La vigilància és agotadora... Utilitzem canals potenciadors de vibració per biotecnologia, aquests canals els fabriquem amb cianobacteris resistents que formen cadenes a traves del sòl, jo inserte els meus tentacles a la paret de la caverna, en els diferents forats formadors de colonies (de cianobacteris)... sembla molt rudimentari, però és pot discernir qualsevol tipus de vibració amb una elevada presició, no és tant avançat com la tecnologia del Imperium, però es efectiu, l'unica pega és que em de guiar per pssicotelepatia les colònies mentres és formen i el procés pot durar dies. Però després, fins hi tot un cadellet com jo de 50 anyets pot manejar-les. Un pardal més, el mateix Grimn d'abans... Un moment, no tinc clar que siga un Grimn... Perque és mou tan poc arbitariament? Està massa aprop dels jovens Corbs... Les pates es separen??... Merda! Són quatre repulsius SR!!!
[...]
Alerta!! Una corrent em recorre l'espina dorsal fins al crani, i davant meu apareix l'imatge d'un Polp a medida real. En realitat l'imatge és trobava al meu cerbell, però era tan real com si el tingues davant... Sembla alarmat...
[...]
[...]
Una pluma és va separar del seu antic cos, putrefacte i descompost, planejant per sobre d'antics edificis d'una societat autodestructiva i decadent. Recorts d'un passat de benestar. Va seguir planetjant durant setmanes, oxidant-se per la corrisiva i radioactiva atmosferà fins Adquirir un color rojenc... Un color sang. Finalment és va aposentar breument en la conca del ull d'un crani al llit d'un antic hospital, la habitació del qual és trobava mig derruïda, fins que de nou va emprendre el vol, passant per davant d'un ull... Viu! Un ull la cornea del qual estava cremada per la radioactivitat i l'òxid... Un ull jove, angustiat, que denotava desesperació i ràbia reprimida... Un ull amb una llarga història per contar...
[...]
De nou em trobava davant d'un d'ells... un dels ancestres decadents. A pesar de ser un munt d'ossos a sobre d'un llit l'odiava. l'odiava a mort. El vaig observar be. Es trobavem a el que antany seria una habitació d'un hospital, derruït ja pel pas del temps i la violència de la Gran Guerra... La Gran Guerra... Massa jove per haver-la viscut... Massa major per pagar les conseqüències. Conseqüències... A cas no pensaven amb elles?... Maleïts ancestres!
Al centre de la habitació és trobava un llit, o el que antigament seria un llit, amb un pal de ferro al costat d'un color rojenc propi del metal oxidat, i unes caixes de plastic i cristall al voltant d'aquest... Tecnologia prehistòrica... A sobre del llit és trobava, ell o ella, és a dir, els ossos d'ell o d'ella, tan desgastats que era qüasi imposible diferenciar el genere... El causant de tot açó... Quan es provoca un infern de tals magnituts no hi han inocents... Soles culpables... Jo ja ho he perdut tot... L'he perdut a ella...
[...]
Vigilància a canvi de menjar... No es mal tracte... Però és aburrit... Se'm cansen els tentacles al meu torn. Un pardal así, un Grimn allà i els meus amics en el centre de la ciutat. No sembla que en hi hasca ningú a la zona, però no és la primera vegada que em sorprenen. Errar és humà, no? Encara que crec que ja no se'ns pot aplicar a la nostra espècie (jajajaja)... Vam pactar amb el dimoni, tot per sobreviure... Maleïda ingenieria genètica... Ara no s'atrevim a ixir a la superfície per sentir-nos indefens, apessar de ser els millors preparats per a la radiació. L'imperium, ens vols morts... i als SR (Sense Regne), els agrada la nostra carn... Soles els corbs rojos ens deixen viure tranquils, i per això són els nostres aliats. Ara vigile a 5 d'ells per la ciutat cementeri nort. Ens denominen Polps, per la semblança amb un prehistòric animal aqüatic. Vivim a les càmares que els Corbs Rojos, van utilitzar durant els primers anys postGran Guerra, per sobreviure fins que la radiació és disolgues un poc, i la pols s'assentara, permitint que el sol entrés de nou al planeta, i retornés la primavera, al hivern nuclear... Una primavera que maï em vist... Ja que vam passar directament al estiu... i del estiu tornem al hivern. La vigilància és agotadora... Utilitzem canals potenciadors de vibració per biotecnologia, aquests canals els fabriquem amb cianobacteris resistents que formen cadenes a traves del sòl, jo inserte els meus tentacles a la paret de la caverna, en els diferents forats formadors de colonies (de cianobacteris)... sembla molt rudimentari, però és pot discernir qualsevol tipus de vibració amb una elevada presició, no és tant avançat com la tecnologia del Imperium, però es efectiu, l'unica pega és que em de guiar per pssicotelepatia les colònies mentres és formen i el procés pot durar dies. Però després, fins hi tot un cadellet com jo de 50 anyets pot manejar-les. Un pardal més, el mateix Grimn d'abans... Un moment, no tinc clar que siga un Grimn... Perque és mou tan poc arbitariament? Està massa aprop dels jovens Corbs... Les pates es separen??... Merda! Són quatre repulsius SR!!!
[...]
Alerta!! Una corrent em recorre l'espina dorsal fins al crani, i davant meu apareix l'imatge d'un Polp a medida real. En realitat l'imatge és trobava al meu cerbell, però era tan real com si el tingues davant... Sembla alarmat...
[...]
martes, 2 de diciembre de 2008
Conte infantil: Els Petits Capitol 1
Sabeu preguntat alguna vegada perque posem i decorem els abres de nadal? I els ninots de neu? I el betlem? Senteu-vos al meu rededor i jo vos ho exlicaré.
Fa molt de temps, tant que ni els avis dels més ancians poden recordar, desembre i gener eren mesos gelats i durs... tristos... sense vida. Llavors del ventre de l'última fada desperta, van neixer els Petits, xicotets Ents transparents, que ràpidament és van afanyar per trobar una font de calor, dons feïa molt de fret! I és van possar a buscar...
Com no ho trobaven, és van reunir, per donar idees:
-"El foc!" Va dir un
-"Noooo és perillós i fa mal si t'arrimes molt" Van respondre tots...
-"Un volcà?!"
-"Que és això?" Va preguntar el més xicotet, i tots van riure mentres el més vell li ho explicava.
-"Nooo estan molt lluny"
Hores i hores van estar parlant, desilucionats per no trobar resposta, quan de sobte van veure unes enormes figures al fons del vall, entre la neu... eren uns xiquets humans! Es van aproximar encuriosits pel espectacle, els xiquets estaven jugant amb boles de neu, quan de sobte van escoltar la solució... si, si, escoltar... Un agradable só, el més bonic que podien imatginar va arribar a les seves orelles... La rialla dels nens!! I van sentir un calor tots alhora que els va iluminar en la fosca nit, i els va fer oblidar el fret.
Desde aleshores, cada invern, tornen per alegrar-nos el nadal, la pascua i els reis mags... S'alimenten dels nostres somriures i es troben darrere de tot alló que ens ompli de calor per estes dates... Les llums, la decoració, ens impulsen a decorar la casa... Ajuden a el pare noël a fabricar joguets... I als reis mags a transportar-los... fabriquen els dolços de nadal, i li donen eixe bon gustet al bon sopar de nadal, que fa la nostra mare o avia...
Tot per conseguir que sigam feliços i somrigam, ja que aquesta és la seva font de alimentació... Aixina que abans de seguir, perfavor, rigam-nos tots un segonet ben fort, ja que necessitem que estiguen atents, per a escoltar l'història d'un dels seus germans:
Fa molt de temps, tant que ni els avis dels més ancians poden recordar, desembre i gener eren mesos gelats i durs... tristos... sense vida. Llavors del ventre de l'última fada desperta, van neixer els Petits, xicotets Ents transparents, que ràpidament és van afanyar per trobar una font de calor, dons feïa molt de fret! I és van possar a buscar...
Com no ho trobaven, és van reunir, per donar idees:
-"El foc!" Va dir un
-"Noooo és perillós i fa mal si t'arrimes molt" Van respondre tots...
-"Un volcà?!"
-"Que és això?" Va preguntar el més xicotet, i tots van riure mentres el més vell li ho explicava.
-"Nooo estan molt lluny"
Hores i hores van estar parlant, desilucionats per no trobar resposta, quan de sobte van veure unes enormes figures al fons del vall, entre la neu... eren uns xiquets humans! Es van aproximar encuriosits pel espectacle, els xiquets estaven jugant amb boles de neu, quan de sobte van escoltar la solució... si, si, escoltar... Un agradable só, el més bonic que podien imatginar va arribar a les seves orelles... La rialla dels nens!! I van sentir un calor tots alhora que els va iluminar en la fosca nit, i els va fer oblidar el fret.
Desde aleshores, cada invern, tornen per alegrar-nos el nadal, la pascua i els reis mags... S'alimenten dels nostres somriures i es troben darrere de tot alló que ens ompli de calor per estes dates... Les llums, la decoració, ens impulsen a decorar la casa... Ajuden a el pare noël a fabricar joguets... I als reis mags a transportar-los... fabriquen els dolços de nadal, i li donen eixe bon gustet al bon sopar de nadal, que fa la nostra mare o avia...
Tot per conseguir que sigam feliços i somrigam, ja que aquesta és la seva font de alimentació... Aixina que abans de seguir, perfavor, rigam-nos tots un segonet ben fort, ja que necessitem que estiguen atents, per a escoltar l'història d'un dels seus germans:
lunes, 1 de diciembre de 2008
Àfrica
Amaneix. Ix de la llar, de casa, per explorar, per treballar, per descubrir el que em depara l'aposta d'un nou dia al mon. Caminant per terres desconegudes dislumbre una visió. Un fort sentiment en recorre l'espina dorsal, ascendit pel pit... Aventura... Desconegut. Que és eixa sombra negra? Perque és diferent a mi? les seves corbes m'atrauen i pertorben. El seu cos, ric, verge, inexplorat em crida. Intente negar-me amb la moralitat de la desconfiança cap a lo desconegut, però justament aquesta fa que m'atraga més, volent inculcar-li les meves costums, pel seu be, per protegir-la, per educar-la. Curiós engany de la meva ment que tan sols vol beneficiar-se d'ella. No ho dubte... vaig cap a ella... és pel seu be... I li dien Àfrica.
Ja és migdia. Un gemit desvia els meus ulls de les meves activitats i els pare en la font... els pare en ella, però... està demacrada. El meu abús ha creat guerres que surquen els diferents sistemes del seu cos. És troba infestada de enfermetats. L'ambient que he alterat l'atrapa. Però a pesar d'això no em veu amb odi, sino amb esperança. Jo llence un tros de pà per acallar la consiencia... I li diuen Àfrica.
Ja és de nit. Un torment empent el meu cos... Gire la vista però és massa tart... Un tumul sense forma ha substituït el bonic cos del matí... les guerres i enfermetats s'escampen en totes direccions alcançant els meus peus... La carronya que s'alimenta del tumul, em mira amb un somriure ferotge, saborejant el inminent i deliciós sopar, que el meu cos els oferirà... Ja és massa tart... El dia et torna el que hajes fet, et torna lo bó, i també lo dolent. Les llàgrimes recorren les meves galtes, en els últims instants, però ja m'he oblidat d'Ella de nou... Ja m'he oblidat del tumul que he creat, m'he oblidat de la conseqüència dels meus actes, m'he oblidat del que he fet, i tan sols l'ira espenta els meus últims pensaments, culpant-la a ella, que comença a regenerar-se de nou fruït de la meua caiguda... Comença a mirar-me desde dalt... I ara és ella, qui em tira un troç de pà, i mira a un altre costat... I li diran Àfrica
Ja és migdia. Un gemit desvia els meus ulls de les meves activitats i els pare en la font... els pare en ella, però... està demacrada. El meu abús ha creat guerres que surquen els diferents sistemes del seu cos. És troba infestada de enfermetats. L'ambient que he alterat l'atrapa. Però a pesar d'això no em veu amb odi, sino amb esperança. Jo llence un tros de pà per acallar la consiencia... I li diuen Àfrica.
Ja és de nit. Un torment empent el meu cos... Gire la vista però és massa tart... Un tumul sense forma ha substituït el bonic cos del matí... les guerres i enfermetats s'escampen en totes direccions alcançant els meus peus... La carronya que s'alimenta del tumul, em mira amb un somriure ferotge, saborejant el inminent i deliciós sopar, que el meu cos els oferirà... Ja és massa tart... El dia et torna el que hajes fet, et torna lo bó, i també lo dolent. Les llàgrimes recorren les meves galtes, en els últims instants, però ja m'he oblidat d'Ella de nou... Ja m'he oblidat del tumul que he creat, m'he oblidat de la conseqüència dels meus actes, m'he oblidat del que he fet, i tan sols l'ira espenta els meus últims pensaments, culpant-la a ella, que comença a regenerar-se de nou fruït de la meua caiguda... Comença a mirar-me desde dalt... I ara és ella, qui em tira un troç de pà, i mira a un altre costat... I li diran Àfrica
Una setmana més...
Marró... gris... metal... un somriure... una conversa...una cançó... al davant el sol que s'anyunya... al darrere la nit s'aproxima... de nou... una setmana més...
Soroll de vies... paisatges que volen al meu rededor... tristor... em senc bruta... un mes més... una setmana més...
Un record... els seus llavis... els seus ulls... el seu somriure... el seu calor... m'anyunye d'ell... una setmana més...
Adeu sol... adeu vida meua... adeu felicitat... adeu calor... adeu de nou... adeu... una setmana més...
Soroll de vies... paisatges que volen al meu rededor... tristor... em senc bruta... un mes més... una setmana més...
Un record... els seus llavis... els seus ulls... el seu somriure... el seu calor... m'anyunye d'ell... una setmana més...
Adeu sol... adeu vida meua... adeu felicitat... adeu calor... adeu de nou... adeu... una setmana més...
jueves, 20 de noviembre de 2008
Debat
Segurament ja haureu sentit parlar d'açó, però, que opineu?
Pacha Valencia sortea una operación de pechos
Bajo el nombre de 'Pretty Woman' la discoteca Pacha Valencia celebrará una fiesta el próximo 5 de diciembre en la que el principal reclamo es el sorteo de una operación estética de pechos.
gentedigital.es18/11/2008 - 19:29
La idea no sienta precedente ya que en Argentina ya habían surgido este tipo de reclamo para atraer al público a las grandes sala. En esta ocasión la conocida Pacha Valencia organiza una fiesta en 'Homenaje a la mujer', y como ellos mismos señalan, muchas de sus clientas habituales tienen los pechos operados y además Valencia es una de las ciudades donde más se solicita este tipo de operación, "era la fórmula perfecta", aseguran desde la discoteca.
"No esperábamos el lío este que se está montando. La sociedad es un poco hipócrita, ya que esta realidad social existe, y Valencia es una de las zonas donde más", ha argumentado Monsell. "Si se lo regalo yo a mi novia por Reyes, no pasa nada. Si voy al banco para financiarlo, no pasa nada", ha insistido el gerente de Pachá en Valencia, quien ha señalado de forma irónica que igual hay que "sortear el premio 20 veces para que le toque a alguien que no esté operado ya".
Además, la discoteca tiene previsto continuar este tipo de fiestas temáticas organizando una enfocada al hombre, con depilaciones integrales como premio, aunque con el revuelo que ha despertado esta noche temática de la mujer todo está en el aire.
También ha explicado que, en el caso de que la persona a la que le toque el premio prefiera realizarse otro tipo de operación estética, podrá hacerlo, pudiendo optar "por la fotodepilación o inyecciones de bótox, por ejemplo".
Quina és la vostra opinió?
Pacha Valencia sortea una operación de pechos
Bajo el nombre de 'Pretty Woman' la discoteca Pacha Valencia celebrará una fiesta el próximo 5 de diciembre en la que el principal reclamo es el sorteo de una operación estética de pechos.
gentedigital.es18/11/2008 - 19:29
La idea no sienta precedente ya que en Argentina ya habían surgido este tipo de reclamo para atraer al público a las grandes sala. En esta ocasión la conocida Pacha Valencia organiza una fiesta en 'Homenaje a la mujer', y como ellos mismos señalan, muchas de sus clientas habituales tienen los pechos operados y además Valencia es una de las ciudades donde más se solicita este tipo de operación, "era la fórmula perfecta", aseguran desde la discoteca.
"No esperábamos el lío este que se está montando. La sociedad es un poco hipócrita, ya que esta realidad social existe, y Valencia es una de las zonas donde más", ha argumentado Monsell. "Si se lo regalo yo a mi novia por Reyes, no pasa nada. Si voy al banco para financiarlo, no pasa nada", ha insistido el gerente de Pachá en Valencia, quien ha señalado de forma irónica que igual hay que "sortear el premio 20 veces para que le toque a alguien que no esté operado ya".
Además, la discoteca tiene previsto continuar este tipo de fiestas temáticas organizando una enfocada al hombre, con depilaciones integrales como premio, aunque con el revuelo que ha despertado esta noche temática de la mujer todo está en el aire.
También ha explicado que, en el caso de que la persona a la que le toque el premio prefiera realizarse otro tipo de operación estética, podrá hacerlo, pudiendo optar "por la fotodepilación o inyecciones de bótox, por ejemplo".
Quina és la vostra opinió?
miércoles, 19 de noviembre de 2008
5.000 milions d'anys Capitol 1
Em vaig arriscar... Massa...
Tenia soles 1.000 milions d'anys, jove i inexpert vaig decidir anyunar-me de la gran font de calor, per anar a explorar el gèlit sostre del nostre groc, lluminós i càlid mon. Em vaig desplaçar a traves del fluït que formava el meu cos, en busca d'aventures. A tan sol 500 km del nucli em vaig trobar amb els guardes, que vigilaven que els petits de menys de 20 milions d'anys no es perguenren. Els vaig saludar, preguntant-lis com era el mon més enllà de les nostres fronteres... "perillós" va ser la resposta.
Però, la curiositat ja m'empenyia cap a lo desconegut...
Van transcorrer uns pocs milions d'anys... Pensava que no trobaria el final... Cada vegada la temperatura descendia fent-me sentir un poc més espés. Desil·lusionat per no trobar el sostre vaig estar apunt de despedir-me de la meva empresa i retornar al si matern, quan de sobte per fi dislumbrí una paret al fons. Un sentiment d'alegria m'envaí, feliç de trobar el "sostre del mon", on poc a poc el sentia més aprop, més gelat... Més gelat... Jo no feïa cas al enorme fret, ja feïa una estona que l'ambisió havia acallat la prudència. Quan el vaig tocar, se'm va parar el pensament al adonar-me que m'estava espessant massa... Em transformava en sòlit i una part de mi ja estava adosada al sostre. Aterrat em vaig desprendre d'un poc del meu ser, amb molt de dolor, i vaig intentar endinsar-me cap al nucli... Però ja era massa tart... Era ja massa espés i no podia escapar de l'adhesió al sostre.
Però de sobte un espectre luminós, la viva imatge d'un angel impolut ascendint cap on jo em trobava, em va cedir un poc del seu calor, arriscant el adherir-se també, per traure'm d'una mort segura... Ella... Els pansaments se'm van aglomerar, fins formar un nubol negre, oscur... Silenciós... Que està passant?
Tenia soles 1.000 milions d'anys, jove i inexpert vaig decidir anyunar-me de la gran font de calor, per anar a explorar el gèlit sostre del nostre groc, lluminós i càlid mon. Em vaig desplaçar a traves del fluït que formava el meu cos, en busca d'aventures. A tan sol 500 km del nucli em vaig trobar amb els guardes, que vigilaven que els petits de menys de 20 milions d'anys no es perguenren. Els vaig saludar, preguntant-lis com era el mon més enllà de les nostres fronteres... "perillós" va ser la resposta.
Però, la curiositat ja m'empenyia cap a lo desconegut...
Van transcorrer uns pocs milions d'anys... Pensava que no trobaria el final... Cada vegada la temperatura descendia fent-me sentir un poc més espés. Desil·lusionat per no trobar el sostre vaig estar apunt de despedir-me de la meva empresa i retornar al si matern, quan de sobte per fi dislumbrí una paret al fons. Un sentiment d'alegria m'envaí, feliç de trobar el "sostre del mon", on poc a poc el sentia més aprop, més gelat... Més gelat... Jo no feïa cas al enorme fret, ja feïa una estona que l'ambisió havia acallat la prudència. Quan el vaig tocar, se'm va parar el pensament al adonar-me que m'estava espessant massa... Em transformava en sòlit i una part de mi ja estava adosada al sostre. Aterrat em vaig desprendre d'un poc del meu ser, amb molt de dolor, i vaig intentar endinsar-me cap al nucli... Però ja era massa tart... Era ja massa espés i no podia escapar de l'adhesió al sostre.
Però de sobte un espectre luminós, la viva imatge d'un angel impolut ascendint cap on jo em trobava, em va cedir un poc del seu calor, arriscant el adherir-se també, per traure'm d'una mort segura... Ella... Els pansaments se'm van aglomerar, fins formar un nubol negre, oscur... Silenciós... Que està passant?
martes, 18 de noviembre de 2008
guia de compres... Benvinguda
És curiós... tot el mon diu que naixem amb un pà baix del braç... jo preferiria neixer amb una guia de compres (ja sabeu d'aquestes que t'aconsellen el que comprar, a quin preu estan les coses, on les trobaràs...). Però com que no venen la guia que jo, i més gent, busquem i necessitem, he decidit escriure un poc, amb l'esperança de que entre tots s'aconsellem, comprem i vengam alló que més ens urgix... un poc de neurones.
Difícil tasca.
I crec que estic sent un poc hipocrita al hora de agafar com a canal, un dels majors destructors de neurones (tant directa com indirectament)... Però en fi! També és el millor mig de comunicació de masses maï inventat, amb l'objectiu de fer-nos lliures i incrementar cosetes, llarg temps abandonades i actualment despreciades, com són l'empatia, la cultura, l'aprenentatge, el lliure intercanvi d'idees...
Lluny d'aquest utòpic objectiu, internet s'ha convertit en un mig de manipulació, endarriment cultural... i un paradis per als masturvadors cronics, que no criticaré (i crec que tots, abans de fer-ho, hauriem de fer examen de conciencia).
No estic criticant a la gent que envia cadenetes per internet... ni a aquella que l'utilitza per baixar-se series (que al torn ens lleven temps de lectura i conversa)... ni a aquells que no s'han descarregat un sol llibre, ni entrat a un forum per parlar d'altra cosa que no siga el que esta de moda o no, i si en la serie X, X actriu ha ensenyat X mamella... Entre altres coses perque m'estaria criticant a mi mateix.
Soles voldria utilitzar esta ferramenta per a el que de debó va ser creada i fer un xicotet homenatge a la ingenua i somniadora gent que va idear aquest artilugi.
Així que aquesta és l'idea... no crec que trionfe molt, però si ens donem per vençuts abans de començar una tasca ja l'hem perduda.
Per tant convide a tot el que s'anime a participar, que entre en aquesta particular, "guia de compres" per al cerbell, i alimente un poc la nostra millor, i menys usada, ferramenta evolutiva.
Difícil tasca.
I crec que estic sent un poc hipocrita al hora de agafar com a canal, un dels majors destructors de neurones (tant directa com indirectament)... Però en fi! També és el millor mig de comunicació de masses maï inventat, amb l'objectiu de fer-nos lliures i incrementar cosetes, llarg temps abandonades i actualment despreciades, com són l'empatia, la cultura, l'aprenentatge, el lliure intercanvi d'idees...
Lluny d'aquest utòpic objectiu, internet s'ha convertit en un mig de manipulació, endarriment cultural... i un paradis per als masturvadors cronics, que no criticaré (i crec que tots, abans de fer-ho, hauriem de fer examen de conciencia).
No estic criticant a la gent que envia cadenetes per internet... ni a aquella que l'utilitza per baixar-se series (que al torn ens lleven temps de lectura i conversa)... ni a aquells que no s'han descarregat un sol llibre, ni entrat a un forum per parlar d'altra cosa que no siga el que esta de moda o no, i si en la serie X, X actriu ha ensenyat X mamella... Entre altres coses perque m'estaria criticant a mi mateix.
Soles voldria utilitzar esta ferramenta per a el que de debó va ser creada i fer un xicotet homenatge a la ingenua i somniadora gent que va idear aquest artilugi.
Així que aquesta és l'idea... no crec que trionfe molt, però si ens donem per vençuts abans de començar una tasca ja l'hem perduda.
Per tant convide a tot el que s'anime a participar, que entre en aquesta particular, "guia de compres" per al cerbell, i alimente un poc la nostra millor, i menys usada, ferramenta evolutiva.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)