Vuelo

Giro a la izquierda. Esta vez ha ido de poco. Otra roca cae desde cielo, y otra, y otra... De vez en cuando alguna me pega, a veces más de lo que quisiera. Mis alas baten con fuerza por el azul fluido que me envuelve. Otros lares pájaros vuelan sin dificultad. Pero no se dan cuenta que la falta de objetivos los adormecen hasta hacerlos caer al suelo, mientras yo, sufriendo incansablemente las miserias de un vuelo infernal, me siento más vivo que nunca. Debajo de mi tripa, la tierra sangra y se resquebraja. Quedan pocos segundos para que todo explote y nunca me había sentido tan vivo. Una sonrisa dibuja mi pico. Me asombro al pensar que voy ha vivir más en segundos que la mayoría en años de vida. Por muchas piedras que me caigan, y a pesar de la futilidad de mi vuelo mi ánimo no decae. Los pajaros no están hechos para vivir en jaulas. El objetivo final no es la supervivencia por la supervivencia, sino el mismo vuelo. La vida no tiene un objetivo, está compuesta por todos esos pequeños momentos que la forman: los dulces buenos y los sabrosos malos. Una luz precede a la explosión. El negro sustituye el azul. Pronto unas pequeñas lágrimas blancas deciden interrumpir la oscuridad. No llores por mi, he vivido más que la mayoría. El fin siempre es un principio y la muerte la parte más necesaria de la vida. El movimiento es vida. No pares nunca de batir tus alas... especialment cuando no haya motivos para hacerlo.

Welcome Back

Un nou dia respirant,i per molts anys! He trobat idees que creia perdudes. Zeros i uns perduts a un mar digital. GRÀCIES 30 misteriosos seguidors que haveu ressuscitat un mort digital!!! GRACIAS! THANKS! DANKE SCHÖN! Que pense escriure? El que vullga, que els vostres ulls no es sentin ofesos si els nombre per dir que no és la seva aprovació la que mourà els meus dits, si no més el desig de fer el que més m'agrada: ESCRIURE!!! M'agradaria no obstant que vos agradés, i el agradador agraït es sentis agradable per a agradar als agradables... però no està a la meva mà. Compondré noves frases, i vosaltres direu si vos agrada la recepta. Torna el patiment ocular, la rialla del boig, els pensaments del pur, el trenc d'alba de la mort, el temps de deus i miserables... TORNA GUIA DE COMPRES. (Guia de compres no es fa responsable del la sensibilitat dels lectors; DISFRUTEU).

Algun dia...

Algun dia el negre serà blanc, i el blanc Roig

Fa massa temps

Fa temps algú em va dir que no és pot nadar contra corrent... En un món decadent, la decadencia no és pejorativa, sino una virtud... així que no oblides apartar el fum del canó i maquillar l'orifici amb un espectacular i meravellós color tóxic... ja saps que l'únic que importa són els ulls (els dels demés persupost, maï els teus).



Si la corrent és massa forta d'eixat arrastrar, almenys saps que al final no estarás sol... Que més dona no elegir el teu propi camí, si pots no tindre que esforçar-te? (visca la comoditat...)

Curiós, vaig crear aquest blog amb l'intensió d'escriuré: Graciosa i humiliant metàfora de la meua vida... Es fotut perque durant un temps vaig deixar de escriure, pensant que "l'inspiració" (recalque lo ridicul de la paraula), m'havia abandonat, imbècil il·lús incapaç de vorer que maï l'he tinguda. M'estic donant conte a la vegada que escric aquestes linees, que m'agrada escriure a aquest blog, dons es troba tan desprovist de visites que en realitat és més un diari que un blog (sense intenció de ofendre a un b/vell amic que probablement siga lúnic que llegirá aquestes paraules, i a tres company que han entrat més per insistència d'un fracaçat que es negava a obrir els ulls que per voluntat propia).

En fí després de tant de temps és agradable saber que almenys un grup de píxels, un raconet de internet, representen el espectre de la meua vida (no tot el món pot dir-ho! però supose que no tot el mon passaría desapercebut si demà desaparegués).

Carta a mi mateix...

... FI ...

Antifilosofia

ai! Camino duro, duro sol que ciega, lleno de ciegos, ambulantes, tropezando unos con otros sin rumbo, crellendo que hay una meta, pues al no ver no se dan cuenta que por no haver no hay ni camino...

odio la puta jungla de cristal, con sus leones, cocodrilos, y minotauros... todos impidiendote avanzar por el laberinto, empunjandote por la escalera, empeñados en hacerte caer peldaños. Maldita piscina de pirañas canivales... postdata, afila tus dientes

Desde jovens obrim els ulls, i ens deixem maravellar pel luxós tren en el que ens deixem arrastrar, amb una destinació més que coneguda... Ens crida la atenció lo maravelloses que són les cortines, a joc amb el esplèndit i pulit parquet que acarícia la sola de les nostres elegants sabates. Les taules, amb deliciós menjar per saciar-nos, increibles jocs per entretindrens, i agradables companyies amb les que gaudir del llarg viatge... Nombrosos entreteniments i activitats ens mantenen distrets, fent que el viatge sigui curt i agradable. Ens quedem sorpresos quan aprenem com vivien els nostres avantpassats, que incomoda vida! Ells feïen el viatge a peu, o entre bruts i malolents caballs... "Que infeliços eren!" "que poc vivien!" "com em evolucionat!"

Tic - tac, tic - tac, tic - tac... Per molt bonic, ben alimentat, i somrient que estiga un animal en cautivitat, la lluentor dels seus ulls no pot mentir...

La gran habilitat del mentirós, és la poder mentir-se a si mateix

Despertar capitol 1

Amaneix... El vent gelat del matí acaricia el meu torax descubert, tan sols una capa cura els meus muscles. Olore... plantes, animals, natura. Els ulls qüasi és veuen anegats d'un riu aqüós al presenciar el paradís que els envolta. Un mant ateronjat inunda la terra al meu alrededor, i el sól, escupidor d'aquest, fa la seva aparició, saludant i beneïnt un dia més la meva terra, amb un color roig sang que augura l'inminent vesament, més que just, d'uns bàrbars de rostres oscurs i dents afilats que, traïdorament, atacare'n la nostra aldea en ausencia dels seus defensors. Toca correr... Els em d'alcançar.

[...]

El suor comença a germinar a la meva pell, semilles irrigades pel sól del migdia, que el calor del meu cos fa brotar. Dos dents surten de les meues mans, els meus braços hiperextensos les sostenen... dents blanques que naixen de la cara interna de les meves mans, i es curven fins arribar als meus colces... Dents amb fam, amb ganes de mossegar, amb ganes de ser pintades de roig... Dents l'arrel de les quals les empome fermament, amb una força, alimentada per la necessitat i l'urgència... Han de acabar ràpit el seu comés... L'aldea seguix desprotegida, i no sól haver maï un sól buitre rondant a les indefences cries.

Una nova marca en terra crida la meva atenció. M'ature per explorar de més aprop el que el pés d'un imprudent malnaixcut ha escrit al sòl. Patos i Fenix s'aturen a una distànci prudencial darrere meu, no volen mermar la meva concentració. Oloré aproximant el cap... Bruticia... Suor... Por... Estem aprop! Toca correr... Els em d'alcançar.

[...]

Ja es vislumbre, a tan sols 100 metres, asustats. Tenen por de la deesa justiciera que a sota els nostres peus, ens empeny donant-nos una velocitats i agileça mortals. Els barbars solten la seva càrrega, en un futil intent de defença, tant inutil i patètic com el fet d'intentar fugir... Visualitze el meu objectiu, una tortuosa serp blavosa al coll de la rata que tinc davant... La vena yugular... Una mort massa ràpida i misericordiosa per aquest pestilent bàrbar... la meua dent té fam... Ja nota l'inminent mossegada!! Senc un só al horitzó mentre salte sobre el meu rival i tot és paralitza al meu voltat... PIT PIT... PIT PIT... PIT PIT... o s c u r i t a t

[...]

Allargue el meu braç per aturar l'alarma, note com el suor humedix els llançols al meu voltant, quin fastic! Apenes recorde el que he somiat... Patos, barbars, correr... Se'm escapa de la memoria a mesura que passen els segons... No importa, he de anar a dutxar-me, entre a treballar en una hora.

Mos odie

De nou así, escrivint per no tindre remordiments, cansat de que només sigam un monstre que no para de vomitar queixes sobre tot. Ens queixem de lo que no tenim, però quan ho tenim és queixem encara més. És a dir, volem el que no tenim i tenim el que no volem... Éstic segur de que si no volguera que llegiren el blog, molta gent és possaria en contacte amb mi per comentar el que he escrit... Lo més curiós de tot és que quan perfí conseguim el que voliem, ja no ho volem i anyorem l'estat anterior, però això és perque veem el got mig buït, i el volem ple... Sorpresa, sorpresa, xiquets! La metafora no és vàlida, perque no podem plenar el got, soles podem decidir com el veem... Més ens val començar a vore'l mig plé, ja que maï ho estarà, però buït... això és un altre cantar...

(Perdoneu-me, però no he pogut evitar la tentació de ser redundant al queixar-me de lo molt que es queixem)

Dia i nit

Sól i lluna... sól i lluna al meu mon... El sól em crema, em dona calor, m'impulsa, m'estresa, m'irradia, surgix de dintre de mi, fins despendre'm la pell, deixant-me en carn viva... La lluna m'envolta, em protegix de la foscor, em fa abançar entre l'oscuritat, i m'alegra el dia. Teronja al inici, qüasi color sang, gegant i blanca a mitja nit, i tenue però brillant al final, sempre està ahí, sempre junt a mi... Tansols vullc la lluna, ella em fá seguir, però sense lluna no hi hauria sól i sense sól no hi hauria lluna...

Quants eclipses he vist en tan curta vida...