Mos odie

De nou así, escrivint per no tindre remordiments, cansat de que només sigam un monstre que no para de vomitar queixes sobre tot. Ens queixem de lo que no tenim, però quan ho tenim és queixem encara més. És a dir, volem el que no tenim i tenim el que no volem... Éstic segur de que si no volguera que llegiren el blog, molta gent és possaria en contacte amb mi per comentar el que he escrit... Lo més curiós de tot és que quan perfí conseguim el que voliem, ja no ho volem i anyorem l'estat anterior, però això és perque veem el got mig buït, i el volem ple... Sorpresa, sorpresa, xiquets! La metafora no és vàlida, perque no podem plenar el got, soles podem decidir com el veem... Més ens val començar a vore'l mig plé, ja que maï ho estarà, però buït... això és un altre cantar...

(Perdoneu-me, però no he pogut evitar la tentació de ser redundant al queixar-me de lo molt que es queixem)